‘Cube’: un enigma matemàtic esgarrifant

Sinopsi: Sis persones apareixen tancades en un complex laberint de cambres cúbiques que amaga trampes mortals. No saben com hi ha arribat, però aviat descobreixen que hauran de resoldre certs enigmes i esquivar amb habilitat totes les trampes si volen sobreviure.

Estrenada el 1997, Cube és una pel·lícula fascinant de ciència-ficció i terror dirigida per Vincenzo Natali en el seu debut com a director. Amb un pressupost impressionantment baix per aquest tipus de produccions (menys de mig milió de dollars), la pel·lícula desafia les expectatives amb un escenari minimalista encara que utilitzat amb enginy, per crear un món laberíntic que captiva i atemoreix. El mèrit de Cube no resideix en efectes visuals cridaners, sinó en una narrativa tensa i el tractament psicològic dels personatges.

En essència, Cube es desenvolupa dins els confins d’una estructura cúbica surrealista, on un grup de personatges que no es coneixen entre ells es desperten sense records sobre com hi han arribat. Cada habitació, idèntica a les altres i marcada amb un conjunt únic de números, presenta trampes mortals, desafiant els presoners a desxifrar l’endevinalla matemàtica que dicta la lògica del cub. Els personatges, amb antecedents i personalitats diversos, han de combinar els seus coneixements i habilitats, inclosa l’agudesa matemàtica, per navegar pels perills del cub.

Cada personatge té la seva història, els seus secrets i alguna habilitat per poder ajudar a sobreviure al grup. Kazan és un noi autista amb un do per al càlcul mental, David és un oficinista amb un vincle insospitat amb el cub, Quentin és un policia agressiu que intenta agafar el control de la situació, Joan és una jove estudiant de matemàtiques, Helen és doctora i teòrica de la conspiració, i finalment tenim a Rennes, un expresidiari que ha escapat de set presons. Tots ells han de trobar formes de col·laborar per poder anar esquivant les trampes que amaga el cub, a l’hora que creix la desconfiança envers els demés.

Des de l’inici, els personatges discuteixen sobre qui és el culpable o culpables de la seva situació, si darrere hi ha el govern, extraterrestres o un milionari excèntric. Un personatge insinua la possibilitat que estiguin sent observats, cosa que és absolutament certa a nivell metanarratiu perquè nosaltres, els espectadors, som el públic a qui s’adreça aquest espectacle. L’objectiu final és que a través de la intriga i l’entreteniment, siguem testimonis de les accions dels personatges, obligats a sobreviure a un laberint complex i sinistre, i ens posem a la seva pell.

La pel·lícula és una classe magistral en l’ús de l’escenari per explorar temes complexos com la naturalesa humana, les estructures socials i la recerca del coneixement. El cub en si, amb les seves cambres aparentment infinites, es converteix en un personatge més —impassible, enigmàtic i mortal. La força de la pel·lícula resideix precisament en la seva capacitat de crear una sensació palpable de claustrofòbia i terror mitjançant mitjans minimalistes. L’ambient estèril i sever del cub, combinat amb la tensió entre els personatges, crea una atmosfera carregada d’intriga i suspens.

La pel·lícula utilitza les matemàtiques, en particular els nombres primers, les permutacions i les coordenades cartesianes, com a trencaclosques per posar a prova els personatges. L’estructura del cub consta d’una complexa disposició de 26 x 26 x 26 cambres, amb una cambra pont addicional, resultant en un total de 17.577 cambres. L’exterior del cub mesura aproximadament 132,28 metres en cada aresta, equivalent a 231.424,22 metres cúbics, i compta amb una única entrada.

Cada habitació rep un número de sèrie únic compost per tres dígits. La suma d’aquests dígits determina les coordenades inicials de cada cambra dins del cub, basant-se en els eixos x, y i z. Aquest sistema garanteix que totes les 17.576 cambres tinguin coordenades cartesianes diferents, un sistema de coordenades desenvolupat pel matemàtic francès René Descartes i que s’utilitza per descriure la posició d’un punt en un espai bidimensional o tridimensional. Aquest sistema consisteix en dos o tres eixos ortogonals (perpendiculars entre si) que es creuen en un punt.

El cub també conté habitacions trampa, identificables per números de sèrie que inclouen un dígit que és una potència d’un nombre primer. Inicialment, els personatges creuen que només les cambres amb números de sèrie primers tenen trampes, cosa que equival a 459 cambres trampa potencials. Tanmateix, en un moment donat acaben per descobrir que les cambres trampa estan marcades per potències de nombres primers, portant a una estimació revisada de 534 cambres trampa possibles basades en aquest criteri.

Però això no és tot, ja que el cub es reconfigura amb el pas del temps segons una seqüència predeterminada. La direcció i la distància del moviment de cada cambra es poden inferir restant els dígits del seu número de sèrie, tot i que els detalls com el temps i la freqüència romanen sense explicació. La cambra pont, però, es fixa en un pla espacial únic a causa de la seva coordenada única.

A banda del seu interès matemàtic, Cube és una pel·lícula que va deixar una empremta en el cinema de terror per l’ús imaginatiu dels seus pocs recursos per generar alts nivells de tensió, la seva ambientació Kafkiana, demostrant que el terror de baix pressupost pot explorar temes qüestions profundes i complexes. Gairebé trenta anys després, el missatge de la pel·lícula continua vigent.